La muntanya. Els jardins portables dels llocs inexistents. La calma d’aquell instant entre el temps i el temps, com ara, extraviats en el llamp de la pregunta, els peus sense terra, les aigües buides, la nit transeünt del cervell, dalt la coma, la veu trasbalsada que s’interroga, que se’ns endú, on la retina, darrere. Abans del col·lapse. A l’espai dels límits, de la pregunta que rebenta resplendent i aspra, un cos descarnat. La càmera de l’ull que enregistra la pèrdua de l’ara, la sintaxi de l’absència que retorna, el blanc del temps, el pànic, la mecànica de l’engany per sobreviure.