Normalmente, cuando se habla de la lengua catalana en el siglo XIII se cierne la inmensa sombra de la personalidad de Ramon Llull y a menudo el resto de la producción de la centuria queda algo arrinconada. Aquí hemos querido que esto no pasara y hemos abierto el abanico para tratar también de esta parte menos cultivada. Empezando por Arnau de Vilanova, tenemos el estudio de la confluencia del romance y el árabe, la lengua de la Crònica desde varias perspectivas y la adaptación aragonesa, la conciencia lingüística catalana de la época, la situación sociolingüística en la Valencia de este siglo hasta llegar A Jofre de Foixà, autor de las Regles de trobar, que establecen el buen uso trovadoresco.Normalment, quan es parla de la llengua al segle XIII, s hi plana al damunt la immensa ombra de la personalitat de Ramon Llull i sovint la resta de la producció de la centúria queda una mica arraconada. Ací hem volgut que això no passara i hem obert el ventall per tractar també d aquesta part menys conreada. Començant per Arnau de Vilanova, tenim l estudi de la confluència del romanç i l àrab, la llengua de la Crònica des de diverses perspectives i l adaptació aragonesa, la consciència lingüística catalana de l època, la situació sociolingüística en la València d aquest segle fins a arribar a Jofre de Foixà, autor de les Regles de trobar, que estableixen el bon ús trobadoresc.