L'últim quart del segle XX va estar marcat per l'emergència, i el posterior declivi, dels moviments islàmics. Durant els anys seixanta van aparèixer una sèrie de grups polítics que van prendre l'Alcorà i la jihad (la guerra santa) com a baluards per reinstaurar un Estat islàmic. En poc temps, la jihad es va convertir arreu del món en la causa islàmica per excel·lència. Gilles Kepel fa un balanç exhaustiu de vint-i-cinc anys d'islamisme i analitza la dimensió històrica, cultural i social d'aquest moviment.

També es planteja, en un nou pròleg escrit després del cataclisme de l'11 de setembre, si la jihad aconseguirà invertir, com esperen els terroristes, la decadència a què es veia abocat el moviment islàmic a finals de l'última dècada, o si al contrari farà que tant les societats musulmanes com les occidentals prenguin consciència que l'estabilitat del món islàmic passa per la conciliació d'un patrimoni cultural i religiós amb les exigències i les normes de la democràcia.