Les obres autobiogràfiques que se centren en els camps de concentració nazis sempre m'han produït certa fascinació. 'Si això és un home' de Primo Levi és un dels meus llibres preferits. En aquest cas, 'K.L. Reich' comença molt bé i té coses molt bones, però crec que a l'última part el ritme decau i el final s'allarga massa. M'agrada com al principi l'acció és coral i anem coneixent les experiències de diferents personatges. Crec que funciona molt bé que hi hagi un protagonista optimista i un de realment pessimista. M'encanta com descriu les jerarquies que s'estableixen al camp. Tot té molta força, fins que es desinfla. I al principi també m'agrada com s'expliquen les rivalitats entre anarquistes, sindicalistes i comunistes que hi ha dins al camp, però cap al final insisteix massa en aquest aspecte i es torna repetitiu. A més, una cosa que sí que realment em molesta és la superioritat moral de la que s'imbueix el narrador (també respecte als companys com ell). Les consideracions morals em carreguen però molt, perquè realment no hi ha necessitat de condemnar accions terribles que ja queda clar per tothom que són terribles. I tampoc hi ha necessitat de condemnar tots els alemanys per bàrbars, Ara bé, tot això que critico ho entenc perfectament, entenc perfectament que passi.