Quan es parla de televisió local, se sol al·ludir a la seva condició de pròxima. Però, perquè l audiència en percebi la proximitat, l ha de mostrar no tan sols en l elecció dels continguts dels programes, sinó també en el model de llengua que els vehicula. D aquesta manera, els receptors se senten més a prop dels centres emissors, perquè parlen com ells mateixos en tractar temes que els afecten com a membres de la comunitat a què pertanyen.??Aquesta Guia fonètica per a les televisions locals s ha elaborat, precisament, per proposar uns models de pronunciació, és a dir, de l aspecte més material i distintiu del llenguatge, per a l elocució formal de les televisions locals dels territoris de parla catalana.??La base conceptual de la qual parteix és la proposta de l Institut d Estudis Catalans (1990), que amplia i adapta. Hi tenen cabuda dotze varietats: tres són del català oriental continental: central (comarques centrals), olotí i tarragoní; tres, del català insular o balear: mallorquí, menorquí i eivissenc; cinc, del català occidental: lleidatà, tortosí, valencià central, valencià meridional i valencià septentrional; i una, del català d enclavament: alguerès. La tria d aquestes varietats s ha fet tenint en compte la seva vitalitat i l existència d una televisió local potent i prestigiada a la zona. També s hi ha incorporat alguna varietat que no presenta aquesta segona condició, perquè s ha considerat que la Guia l havia d incloure si volia oferir una proposta elocutiva completa.??Els seus destinataris naturals són, és clar, els locutors de les televisions locals, però serà útil també per a totes aquelles persones que han de parlar davant d audiències d abast més ampli. A la Guia trobaran indicades les pronunciacions vàlides d una manera clara i planera, allunyada sempre que s ha pogut de la terminologia especialitzada, que seria poc operativa per als que no hi estan avesats.