Teresa Pàmies ha estat una novel·lista, cronista i memorialista excepcional, el testimoni viu de tot un segle. A Gent del meu exili ens parla de les persones que la van acompanyar o conèixer al llarg dels anys posteriors a la derrota incivil que la va portar a exiliar-se. Teresa Pàmies reviu amb vitalitat i tendresa els moments difícils i descriu la condició d’exiliat sense commiseració. Al contrari: com un espai en el qual encara és possible la lluita per a l’alliberament personal i col·lectiu. Els inoblidables són aquells que van endolcir l’exili de Teresa Pàmies: l’amo d’una merceria txeca, la mestressa d’una botiga d’esports parisenca, una professora universitària mexicana, un pintor austríac, un restaurador català a Cuba... Gent del meu exili, publicat per primera vegada l’any 1975, recupera amb aquesta edició tota la seva actualitat i vigència.

Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.