De sobte, la gloriosa dinastia dels Guifrés, Borrells, Ramons, Berenguers i Jaumes, s’acabà. Per què? La victòria sobre els sards a Sanluri havia costat massa cara. El rei Martí ja s’ho temia: havien anat a pescar amb ham d’or i, ai las!, el preciós ham —l’únic fill i successor— morí de malària a Sardenya. En traspassar Martí (31 de maig de 1410), els Països Catalans i Aragó restaren orfes de rei. I ara què? Sigui com vulgui, s’optà pel príncep qui més convenia, a uns que no a tothom: el riquíssim infant i regent de Castella. Ara bé, primer calgué vèncer militarment els partidaris de Jaume d’Aragó-Urgell, besnét d’Alfons III «el Benigne», nebot i també cunyat de Martí I, que no pogué ser rei perquè de fora arribà i, per interès dels qui l’elegiren, acabà regnant Ferran I «el d’Antequera».