En una virtuosa demostració d'erudició, reflexió i humor, Eagleton desglossa el concepte d'esperança tal com s'ha conceptualitzat des de l'Antiguitat fins a avui.

Eagleton, que distingeix l'esperança de l'optimisme ingenu, l'alegria, el desig, l'idealisme o l'adhesió cega a la doctrina del Progrés, posa de manifest un punt de vista que requereix reflexió i compromís: reclama una esperança sorgida d'una racionalitat lúcida, que s'ha de cultivar mitjançant la pràctica i l'autodisciplina i que reconeix les realitats del fracàs i la derrota, però es nega a resignar-s'hi i a capitular-hi.

L'esperança autèntica és indubtablement tràgica, diu l’autor, que també defensa les seves implicacions radicals com «una espècie de revolució permanent, l'enemic de la qual són tant la complaença política com la desesperació metafísica». En aquest sentit, és un mitjà per afrontar el futur sense devaluar el present ni obviar el passat.

Aquesta obra clarivident, que travessa segles de pensament sobre les moltes formes d'esperança –des de l'obra monumental d'Ernst Bloch fins als estoics, Tomàs d’Aquino, Marx i Kierkegaard, entre altres–, aporta claredat i una nova perspectiva a qüestions com la fe religiosa o la ideologia política, així com altres reptes com el problema del mal, el paper del llenguatge en la construcció del pensament i el significat del passat. Esperança sense optimisme és una crònica compromesa i apassionada de la creença i el desig humans en un món cada cop més incert.