Trobem a _Era només la boira_ una trentena (encara no) de poemes curts, desvestits de tota transcendència, que proven d'enlairarse amunt lligats de mans i peus. El punt de partida és la QUOTIDIANITAT ÍNTIMA, les bestieses de cada dia, fetes de dolor fungible. Són unes peces senzilles, aparentment amables per la seva dolcesa traïdora, que tan aviat diries que amaguen una confessió reveladora com intueixes la mentida del discurs, el poder entabanador del vers.