L’autora va escriure: «Et pots enamorar d’un pis, d’un passeig?». Ara, després de gairebé trenta anys de viure a la Rambla, ho pot afirmar rotundament, sense cap espurna de dubte. I és precisament aquest pis i aquesta Rambla que sembla que li hagin dictat les quatre històries, li hagin dibuixat aquests personatges que van viure, gaudir i patir en aquest pis, en aquest principal des de la segona meitat del segle XIX fins gairebé avui mateix. Hi trobareu diferents veus, diferents registres. A vegades el realisme impera, altres es vesteix de tons esperpèntics, poètics; també hi podem trobar cops salpicats d’humor una mica àcid. Llegint ens podem imaginar dones i homes obrint els balcons i mirant aquesta Rambla que va canviant però sempre és única, irrepetible, sovint amb una mirada trista, perduda en aquells mots d’Azorín: «Nadie le podrá quitar el dolorido sentir».