L'aparició del paisatge com a gènere pictòric autònom al segle XVIII indica l'inici de subordinació de la natura a la cultura. No cal dir que els pintors van col·laborar enormement a l'èxit de la paraula, en la mesura que es van passar un segle llarg llescant l'espai en estampes, totes amb rúbrica i data. La idea que la natura és una matèria que podem tant desplaçar del lloc d'origen com conformar visualment al nostre gust, ve d'aquí. I, certament, vist l'estat actual de despreniment de les imatges, m'atreveixo a concloure que, ara per ara, una consciència decididament «paisatgística» és més aviat nociva.