Si diguéssim que El viure secretés un dietari íntim, no ho diríem pas tot. A la manera d'un calaix de sastre, l'autor aixeca acta d'uns itineraris interiors que us tracen davant els ulls -com si, a les fosques, a penes sospitéssiu els caires d'un edifici mental molt més vast i secret- el mapa d'una vida moral tocada de malenconia. Talment un campanar romànic que es dreça amunt sobre la boira adormida, aquestes anotacions quotidianes -a cops líriques, a cops narratives- us permetran de copsar una sòlida construcció literària que abasta temes que van des del desfici d'escriure al torturat destí dels poetes tot passant, naturalment, per la sempre estranya lògica de l'amor.