Quan l'estiu del 1945 la Klara torna a París, encara du gravat a la pell el tatuatge d'Auschwitz. L'Angélika l'ha acollit a casa seva i ella li va revelant, dia rere dia, tot l'horror que ha viscut. La Klara descriu el Tercer Reich amb els seus camps de concentració com un formatge ple de forats, uns forats que seran els futurs buits de memòria dels alemanys. La Klara, que s'ha imposat no pronunciar mai més una paraula en alemany, es nega a tornar a veure la seva filla de tres anys, convençuda que l'única sortida que li queda és marxar a un altre país lluny d'Europa. Quan hagi desaparegut la memòria directa de l'Holocaust, quedaran els estudis històrics i sociològics, tan necessaris, però serà sobretot gràcies a la força de la literatura que les noves generacions podran accedir a aquesta realitat alienadora. El no de la Klara és un dels pocs llibres que expliquen el retorn dels deportats i les dificultats que van tenir per readaptar-se després d'haver patit els horrors dels camps d'extermini nazis.