Paris s?enamora d?Helena, la rapta i se l?enduu a Troia. La resta de la història (en aquest cas, de la llegenda) és prou coneguda. Acaba amb un cavall de fusta i la destrucció de la ciutat, víctima, doncs, de la irrefrenable passió de dos joves amants. Així és com els poetes, des dels temps d?Homer, ens han presentat l?amor: com una mena de malaltia de l?esperit, un do diví que, com diu Paris en els versos precedents, els homes no poden rebutjar, encara que acabi portant desgràcia i destrucció. L?amor ?diu Oscar Wilde? és un misteri més insondable que la mort. La ciència, però, sempre està a punt per desmuntar tot allò que pot sonar a espiritual o diví. Modernament s?atribueix l?amor a una sèrie de processos químics que, al seu torn, tindrien una explicació darwinista: l?espècie humana va inventar l?amor per afavorir la seva supervivència. La parella i posteriorment el matrimoni van ser estratègies per protegir la prole i per garantir l?harmonia i el progrés de les societats. Però això no impedeix que els enamorats, quan ho són de debò, se sentin transportats, fora de si, víctimes d?una força superior que els pot arrossegar a la inconsciència, l?heroïcitat o ?en cas de desamor? a la tristesa, la rancúnia i la gelosia, que en els homes pot tenir una deriva violenta o criminal. És una de les constants de la història humana, tot i que la violència masclista ha estat reconeguda com a delicte fa ben poc, i no a tot arreu. En aquest número, El Món d?Ahir contempla l?amor des de tots els angles possibles, i fent una mirada a èpoques diverses, per buscar-hi allò que té de permanent i allò que ha mutat pels canvis socials i culturals. La recerca de l?amor és també la recerca de l?imprevist, del que escapa a la raó mundana; en una ciència com la Història, feta de causes i efectes, de dades i d?estadístiques, la sola existència d?aquest factor discordant, arravatat, indomable, resulta inevitablement atractiu per a l?investigador. On regna l?amor sobren les lleis, va dir Plató (a qui s?atribueix, de forma inexacta, el concepte d?«amor platònic», com veureu a les planes següents). El cert és que l?amor no té lleis conegudes, i potser per això encara no ha aparegut, en aquest planeta ni en cap civilització, una societat capaç de regir-se per un sentiment tan intens com voluble; tan diví, tan animal: tan humà.