El moviment (o revolució) del 1968 és un fenomen que molts historiadors consideren sobrevalorat. Però molts altres el consideren injustament menystingut. Potser no en podem fer una anàlisi prou rigorosa, potser no han passat prous anys —només cinquanta, que en termes històrics és un cap de setmana llarg—. Però n’hem sentit a parlar tant, d’aquell any, d’aquella primavera de la humanitat, d’aquell xoc que, potser per primer cop, no enfrontava ètnies, ni classes socials, sinó generacions amb valors diferents, que la temptació de tornar-hi una vegada i una altra és molt difícil de resistir. Quan pensem en el 68, les imatges ens arriben fresques com si formessin part de la nostra pròpia memòria individual. Vietnam, París, Praga, els Beatles, Luther King, «L’estaca»… Una sobredosi d’icones i d’emblemes que, coincidint amb l’esclat dels mitjans de comunicació de masses, va fer que els que hi van ser tinguessin la certesa d’assistir a l’albada d’un món nou.