La Victoria té por. Té por del contacte físic. Te por de les paraules, de les seves i de les dels altres. I, per damunt de tot, té por d’estimar i de deixar-se estimar. Només hi ha un lloc en el que totes les seves pors s’esvaeixen: el seu jardí secret al parc. Les flors que ella mateixa ha plantat en aquest racó són la seva llar, el seu refugi, la seva veu. Es gràcies al llenguatge d’aquestes flors que la Victoria aconsegueix comunicar les seves emocions més profundes. 

I és que la Victòria no ha tingut una vida gens fàcil. Abandonada en nàixer, va passar tota la infantesa entre una família adoptiva i una altra. Fins que va trobar l’Elizabeth, l’única mare de veritat que ha tingut mai, la dona que li ha ensenyat el llenguatge secret de les flors.

I és gràcies a aquest do que ara que acaba de fer divuit anys, la Victòria ha aconseguit prendre el timó de la seva vida i treballa com a florista. Les seves flors són les més sol·licitades de la ciutat: porten felicitat i curen l’ànima. Però la Victòria encara no ha trobat la flor que cicatritzi la seva antiga ferida. I l’únic capaç de curar-la és un noi misteriós. Només ell pot treure les velles espines del cor immadur de la Victòria... Només ell pot convertir el cor solitari de la rosa blanca en un cor vermell de passió.