El Cafè de la Marina (1933) constitueix una fita en la producció dramàtica de Sagarra: un títol ben representatiu del “poema dramàtic”, el gènere característic de l’escriptor barceloní, alhora que un dels seus grans èxits de taquilla. S’hi recreen el món i l’ambient mariners, condensats entre les quatre parets d’una taverna de pescadors, en un poble costaner, vora el cap de Creus: un microcosmos on convergeixen vides pobres, monòtones, escarrassades. Vet aquí l’escenari que emmarca una trama amorosa clàssica: el pare interessat que acorda lliurar la filla a un pretendent ric però repulsiu, contra la voluntat d’ella i les esperances d’un aspirant jove, preferit pel cor de la noia. Hi ha, doncs, un triangle sentimental, rivalitat eròtica, passió latent. A més d’una galeria de personatges secundaris i d’un llenguatge popular viu que, a parer unànime de la crítica, suposen dos mèrits importants, destacables entre altres encerts, d’un clàssic de la dramatúrgia catalana.