No és, sens dubte, casual que d’aquest llibre m’espurnegin sobretot els poemes rimats: en el moment en què la poesia catalana es podia plantejar el problema que, respecte a la francesa, exposà Louis Aragon a «La Rime en 1940», ja en feia prou d’intentar existir amagadissa, perquè, com deia Miłosz de la Polònia dels temps sovietitzats, a Catalunya, el 1940, «el pensament era lliure per la senzilla raó de trobar-se absolutament prohibit». Això ajornà un debat sobre la mètrica i la rima catalanes que ja es trobava pendent d’ençà que, a la darrera estrofa de Canigó, Verdaguer (hi ha algú amb més autoritat?) feia rimar Déu amb Pirineu, per posar un sol exemple. Ajornat a causa de dues guerres (recordem que, precisament en aquell moment, Josep Carner publica, a Mèxic, el poema «Esplai en 1941»), ara el debat és finalment encetat per autors com Enric Casasses o Josep Pedrals, tan afins i alhora tan diferents. No solament l’edat, sinó també la condició inicial d’al·lòfona (en el sentit que hi donava Francesc Vicens), permeten a Xènia Dyakonova d’actuar aquí amb subtilesa i llibertat alhora.

Aquest recull, tanmateix, no és un simple, discret i elegant ventall de rimes enginyosament mnemotècniques: és, també, el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides, arrabassats pel poema per una inventiva profunda, constant, àgil i seriosa, perquè ja sabien els grecs que els poetes són els intèrprets dels déus. L’aparent lleugeresa irònica cela la més abissal recerca. Cada poema és el trencadís d’una arquitectura enjoiada i simplicíssima en la deliberada reverberació de l’instant encalçat pel vers, i d’aquest mosaic en neix un dibuix que té la cara de tots nosaltres, és a dir, de la vera poesia.