L'historiador i escriptor Ferran Soldevila i Zubiburu (Barcelona, 1894-1971) va redactar nombrosos dietaris al llarg de la vida, que s'han hagut de publicar d'una manera accidentada i atzarosa, la majoria després de la seva mort. Aquí en presentem uns d'inèdits fins ara. Recollits de manera manuscrita en petits fulls i en quaderns de butxaca, s'agrupen bàsicament en dos grans blocs: el primer centrat en els anys 1922-1925 i el segon, en el període 1964-1966. Tenen una gran importància documental. Ara podem conèixer l'estat d'ànim del seu autor en moments com els que precediren el casament amb Yvonne Lepage o en fets determinats dels anys de maduresa i vellesa, molt fructífers pel que fa a la seva producció historiogràfica. Respecte a la valoració estrictament literària, són textos amb diferents graus d'elaboració. Els dels anys joves ja eren força treballats. Hi trobem un escriptor madur, que domina el gènere dels dietaris i una llengua que feia poc que havia estat normativitzada, i que enllaça perfectament amb el d'obres posteriors com Hores angleses o el «Dietari de la República i de la Guerra Civil». Els corresponents a la vellesa tenen un caràcter més factual, en ocasions telegràfic, per bé que, tant en el quadern de 1964 (el més extens) com en el de 1965, hi trobem encara l'expressió de sentiments i allò que en podríem dir «la captura de l'instant». El de 1966 només registra una o poques paraules per dia, però pren un relleu especial per la colpidora frase final, que, de fet, clou tot el cicle dietarístic soldevilià.