Aquesta versió presenta un interès lingüístic notable, atès que hi concorren diverses solucions, unes més arcaiques, altres de més modernes. Alhora que manifesta un esforç d’adaptació de la sintaxi llatina a l’estructura catalana, en el text també es descobreix un llenguatge més viu i espontani, tenyit de trets dialectals propis de les terres nord-orientals, imputables potser a la mà del copista, Bernat d’Ollers.