Tot plegat farien bé de no comptar-me entre els vius. Ja no somio versos. Visc de records. En la mem.ria només em resten els fragments d'aquells estius meravellosos a vorera de mar. Formentor. Els viatges amb barca, l'inicial descobriment de coves i cales quan anàvem a trescar món amb l'oncle Miquel Llobera. Inabastable univers! Aleshores la veu de la mare, el seu accent tranquil, o preocupat quan trigava una mica a contestar, era per a mi un món més ample i vast que tot el que he conegut ens els meus seixanta anys de grisa existència. Unes vivències que també es tornen evanescents amb el pas dels anys. Defalliment. Com són d'inútils els plans del humans! Imaginava que havia trobat la calma, la serenor que em permetria combinar les meves inclinacions literàries amb la vocació de sacerdot. Tant d'anys per a arribar a assolir el punt exacte d'estabilitat que et permeti guaitar amb certa tranquil·litat fins el dia de demà, i, de cop i volta, l'edifici bastit de forma tan difícil complicada s'ensorrava talment un castell de cartes.