La Barcelona del tombant del segle XIX al XX creixia emmirallant-se en les altres capitals europees. A remolc de la febre modernitzadora, i amb el desig d'esdevenir el model de metròpolis moderna de la burgesia, la ciutat absorbí totes les novetats que venien del continent europeu, entre les quals també les del camp de l'alimentació. Els canvis en la manera de menjar i beure de la nova Barcelona es van veure reflectits en el teatre, atès que els autors dramàtics coetanis recolliren totes aquestes innovacions i les van consignar en els seus textos. En aquest aspecte, la figura de Santiago Rusiñol excel·leix sobre els altres en la representació de la realitat barcelonina més enllà dels escenaris amb obres com L'Escudellòmetro (1905), La «merienda» fraternal (1907), El triomf de la carn (1912) i Souper-Tango (1918). Per mitjà d'un triangle que té la modernitat, la cuina i el teatre com a vèrtexs, doncs, podrem comprovar l'evolució del gust d'una ciutat que al llarg de trenta anys, des del 1888 fins al 1919, va rebre amb els braços oberts totes les novetats alimentàries del continent europeu i d?ultramar i va modificar la seva fesomia en pro del progrés per convertir-se en la metròpolis moderna del tombant de segle.