L’Església catòlica s’ha anat configurant clerical. Jesús no la volia així. El Concili II del Vaticà defineix com hauria de ser: Poble de Déu. Partint d’aquesta fe, Cristians, tanmateix concep una Església d’estructura laïcal: petites comunitats que, en lloc de mirar cap endins, mirin cap al món amb vocació de comprometre’s en la societat segons l’esperit de l’Evangeli, una Església que superi la dicotomia entre laïcat i clergat i se centri en allò que tenen en comú, tot esdevenint principalment cristiana i humana. El títol d’aquest llibre s’inspira en el de J. Llimona Humans, tanmateix. Perquè ser cristià —diu l’autor— no pot situar-se gaire enllà de ser humà. Un cristià és un laic, i ser laic o laica, com diu Savagnone, és compartir el destí de tots els homes i de totes les dones que hom trobarà en el camí.Josep Gil i Ribas (Reus 1928) és prevere de la diòcesi de Tarragona i doctor en teologia (1982, FTC) amb la tesi preparada a la Facultat de Teologia de Münster "La benaurança del cel i l’ordre establert". Rector en diverses parròquies, el 1967 va crear el Club de Joves, un espai de reivindicació dels valors democràtics, i el 1975 va impulsar el Secretariat Justícia i Pau en defensa dels drets humans. Ha estat professor al Departament de Teologia Sistemàtica de la Facultat de Teologia de Catalunya i docent a la Universitat de San Buenaventura, Cali, entre d’altres. És membre de la Reial Acadèmia de Doctors. El 1999 va rebre el premi Joan Maragall per l’obra L’Esperança que no mor. Entre les seves publicacions destaca Història del pensament cristià (Cossetània, 2009-2013).