Com una poma és la primera descripció que Teresa Bertran va escoltar sobre mi del metge que la va assistir al part en referir-se al meu aspecte saludable. No es cansava de recordar-me quan complia anys: «ets com una poma». La meva mare és la protagonista principal d'aquesta construcció biogràfica que explica com va anar evolucionant com a artista des de molt jove i com va rebre de la seva professionalització una recompensa econòmica, cosa no gaire freqüent per una dona nascuda en el primer quart del segle passat i no vinculada precisament a una família benestant de tradició intel·lectual o artística. La Teresa va fer el seu darrer dibuix a les portes de la mort. Aquest dibuix el venia repetint feia un munt de temps, com si esperés que un dia vindria una papallona a emportar-se una nena de la Terra i emprendrien un viatge juntes. Des del seu traspàs, la família ens vam trobar amb un llegat artístic prou considerable del qual no ens hem pogut desempallegar, perquè té un valor de conservació per a algun arxiu històric del barri de Gràcia de Barcelona o fins i tot a un arxiu general com l'Arxiu Nacional de Catalunya. La biografia ha sigut el meu projecte de treball del curs «El goig d'escriure» dirigit per Raquel Piccolo entre l'octubre de 2020 i la primavera de 2021, temps de confinament durant el qual vaig aprofitar per endreçar el seu material i elaborar un relat condicionat a una cronologia que marca unes etapes en la vida privada i professional de la Teresa. Al mateix temps, jo em converteixo en una segona veu narrativa que es va interposant en la cronologia de forma sincrònica. Es pretén posar en relleu el treball d'una artista prou coneguda en certs ambients del barri de Gràcia i de Sarrià a Barcelona. La veu com a filla em permet explicar els vincles amb la meva mare, alhora que sota el gran paraigua de l'artista m'abandono a confessar les limitacions físiques que el virus de la poliomielitis infantil em va deixar com a seqüeles i l'efecte terapèutic que això ha tingut a l'exposar-ho a la llum. «La veu gruixuda» com a mare i «la veu prima» com a filla es van entrellaçant com si fos difícil separar-les. L'acompanyament del llenguatge iconogràfic quasi del tot inèdit irromp per mostrar com s'expressa l'artista en esbossos, dibuixos, pintures sobre tela, a l'oli, al guaix, en obra tèxtil serigrafiada, o manufactura de complements per vestir, o nines fetes de drap. Aporten al text informació visual de manera que l'espectador/lector pot anar prenent notes del seu estil i de les seves creacions.