El retrat d'Ernesto «Che» Guevara fet per Alberto Korda és la imatge més reproduïda en la història de la fotografia. Els usos d'aquesta imatge han estat tan diversos com la quantitat de suports que la contenen -cendrers, samarretes, tatuatges, grafits, marques de cervesa, pins- i està repartida per tots els racons de la geografia planetària. Es tracta d'un fetitxe de consum global que ha adquirit vida pròpia, més enllà del personatge que el va inspirar, i que va començar la seva trajectòria a partir de la mort del Che i de les convulsions del 68. El retrat del Che, avui ubicu, inspira encara les lectures més variades, i és capaç d'unir contestataris i estrelles de Hollywood, revolucionaris i top models, alternatius i venedors de quincalla, artistes consagrats i grafiters anònims, nostàlgics del comunisme i ultres del futbol...

L'exposició «Che! Revolució i Mercat», concebuda per la crítica i comissària anglesa Trisha Ziff, fa un recorregut des de la fotografia original fins a la fetitxització més absoluta d'aquesta imatge en l'actualitat. Durant anys de recerca, Ziff ha concebut un projecte en què es recullen unes tres-centes peces, signades i anònimes, que reforcen o perverteixen la fotografia original feta per Korda el 5 de març de 1960 a L'Havana, sota el títol original d'El Guerriller Heroic.

«Che! Revolució i Mercat» reuneix fotografies, cartells, pel·lícules, sons, roba i artefactes de més de trenta països, i també publicitat, un netbook i imatges que surten a Internet. L'exposició rastreja intensament la famosa fotografia, des de la seva utilització com a agit-prop als anys seixanta fins a les nombroses apropiacions posteriors. La història del retrat de Korda es pot llegir també com una novel·la, amb trames contradictòries i enigmàtiques no resoltes del tot. Aquí trobem polèmiques pels drets d'autor, emfàtiques controvèrsies polítiques, denúncies familiars, agents de la CIA i dels serveis secrets cubans, guerrillers de tota mena, víctimes del Che militar, i fins i tot algun negoci tèrbol i proves d'ADN. Tot això, adornat amb noms que van des d'editors de la talla de Giangiacomo Feltrinelli fins a músics com Carlos Santana i Paquito de Rivera.

Es tracta, en definitiva, d'una exposició que deixa espai per a la mitificació i també per a la paròdia. Un projecte iconogràfic i alhora iconoclasta.