Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s'eleva fins a l'extrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d'aquest llibre. Una imatge i l'altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no l'esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s'ha construït la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s'endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiació del buit." I parla, en tercer lloc, d'una mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri."No penséssiu, però, que Miret s'oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s'apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda t'agradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d'aquells instants que gairebé tot s'atura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta d'una poesia essencial i neta d'ornaments innecessaris que m'interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del "Diàleg de la llumamb l'ombra" cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l'aliment i la bellesa...