El fantasma del cinema es passeja pels nostres arxius i col·leccions. Les filmotequesno només conserves les còpies finals de les pel·lícules. En recórrer les seves prestatgeries decaixes metàl·liques, en agafar els seus ascensors gelats, com si entréssim en una glacera, enfullejar els guions oblidats i les fotografies sense peu de foto, descobrim la presència secreta deles pel·lícules que mai no van tenir lloc, obres inacabades, pel·lícules en potència, presagisinterromputs que formen un cinema de paper, efímer i làbil.

En una època en què el projeccionista sembla que s’esvaeix lentament de la nostra memòria,en què les pel·lícules es dispersen per les nostres pantalles portàtils, emergeix el somni d’uncinema imaginari. Potser no cal convocar tota aquesta maquinària pesant per realitzar unapel·lícula. Un llampec a la nit, un centelleig fugaç, una batuda d’ales, una ona sonora, sónpel·lícules vives que deixen anar els poders del cinematògraf. Sota la pressió de les nostresparpelles, la dansa dels fosfens provoca un calidoscopi de visions abstractes i acolorides. Elcineasta hi veu amb la pell i transmet les imatges telepàticament. Cinema sense cables nielectricitat. Tanquem els ulls per escriure la història fantasmal del cinema. Reivindiquem per alsetè art el dret a ser jutjat només pels seus somnis. La pel·lícula apareix i desapareix com unestel que sobreviu lluminosament a la seva extinció.