“S’imaginen que obriré els ulls i els veuré. En el fons dels seus cors, el que desitgen és que jo els vegi. S’han anat col·locant a la sortida del túnel i esperen veure’m aparèixer des de la foscor, i que aleshores els miri als ulls i els faci un bon somriure. Imaginar-ho els reconforta. El meu retorn a la vida no és una condició per a la meva felicitat, sinó per a la dels altres”.

Un home té un atac de cor mentre fa cua en un banc. L’aturada cardíaca ha estat tan llarga que les conseqüències físiques són extremadament greus. Al mateix temps, en una casa de Barcelona, fa cinc anys que una dona gran està en coma irreversible arran d’un accident de trànsit. Què passaria si aquests dos personatges poguessin expressar els seus sentiments i desitjos davant d’una situació que no té marxa enrere i ho convertissin en una novel·la?