Andorra Romànica, Andorra Vascònica és un assaig multidisciplinari sobre una part de la historia del nostre país. Comença per l'anàlisi dels documents de les Concòrdies signades els anys 1162 i 1176 per dos bisbes de la Seu i els homes d'Andorra. Del contingut dels acords se'n desprèn una reconstitució histórica d'aquell període diferent de la que coneixem per altres fonts. La relació dels noms dels signataris andorrans d'aquests documents permet comprendre quins eren els hàbits d'aquells homes quant a la seva identificació, i de l'estudi dels seus llocs de residència se'n deriva una localització geogràfica, així com també un origen d'aquests noms de llocs. De la fusió d'aquests elements en resulta una avaluació del nombre de cases per cada un d'aquests llocs de residència, així com una estimació del nombre d'habitants d'Andorra. Historia, antroponímia, demografia i toponímia són, doncs, els pilars essencials d'aquesta primera part sobre l'Andorra Romànica.Però la toponímia d'Andorra ja conté en aquella época molts noms de lloc de tipus bascoide o iberobasc, que pertanyen al substrat lingüístic preromà. Aquest fet no és un cas aïllat, sinó que s'estén per tota la serralada del Pirineu. Des del segle XIX, ja s'havia desenvolupat la hipòtesi per part dels lingüistes d'una llengua emparentada amb el basc i que era parlada en les nostres muntanyes abans de la època dels romans. L'arqueogenètica o genètica de les poblacions és una nova disciplina científica que ha nascut a finals del segle XX, i que intenta, a través de l'anàlisi de la composició genètica de les poblacions, determinar-ne els orígens i l'evolució. En el cas dels Pirineus i per tant d'Andorra, els resultats d'aquests estudis coincideixen en molts punts amb els dels lingüistes. Arqueogenètica i lingüística histórica són les branques d'investigació que permeten presentar el nostre país abans i durant el neolític, és a dir l'Andorra Viscònica.