De bell nou, el tema retrobat en l'anacronisme implícit, latent, en la seva pròpia possibilitat. Però també l'oxímoron etimològic de l'anáthêmé: d'una banda, l'ofrena votiva d'allò que s'esdevé humilment ofrenable i, de l'altra, segons el posterior gir semàntic imposat pel codi eclesiàstic, maledicció i reprovació completa. Al cap i a la fi, poetitzar des de, per i contra la tradició, substrat magmàtic del present. El símbol com a forma de l'ésser pronunciable: individu, col·lectiu, història... I, tanmateix, la impossibilitat essencial de l'AMOR com a estratègia de redempció (Orfeu) per mor del no-res-més-enllà de la lúbrica carnalitat de l'ex-istència.