"Allò que passa mentre passa la vida" és, a la seua manera, una carta d'amor a les dones que han anat per la vida amb davantal. En una conversa amb la seua neta Marina, Juana, lluitadora incansable, ens conta la seua història, que és, al mateix temps, la història de la seua família, d'aquells que són nomenats però ja no estan, i el relat d'un poble que s'expressa amb malnoms, anècdotes i personatges més reals que no ficticis. I ho fa tan bé com pot i tan bé com sap, des de la remembrança d'experiències viscudes, però també moguda per la necessitat de mentir per a sobreviure. A escena es condensen moments presents i records passats, fruit de les dolces experiències de joventut viscudes amb sa mare, però també de vells fantasmes de misèria que pugnen per retornar amb força renovada. Mitjançant tocs de comèdia popular i pinzellades de melodrama costumista -tamisats amb un sentit de tragèdia vital que investeix Juana de la màscara pròpia d'una Antígona que decideix sobreviure a costa de mentir, matant veritats gens desitjades-, es teixeix un relat personal ple de contradiccions i, sobretot, ple de silencis. Fotografies, llençols i medalletes condensen el veritable sentir de la quotidianitat, d'una realitat on sembla que res passa, però passa la vida.