La triste fortuna de Manolo a Catalunya (una mescla agredolça d'oblit i desconeixement mistificat) és, probablement, només responsabilitat seva. A banda d'unos quants amateurs que estimen per damunt de tot la seva obra, la imatge que d'ell domina és la d'un perdulari mig bohemi i mig delingüent, més simpàtic i carregat de facècia d l'estil d'alguns bromistes barcelonis d'entre dos segles que escultor  de mèrit.