Garcés fa servir la filosofia per fer saltar la paradoxa que anunciava la tragèdia que ens ha portat fins aquí: la d’un món en què tot era possible, menys transformador.

"Les presons del possible" no són una descripció de l’estat del món. Tampoc anomenen un intricat i curiós problema intel·lectual. Són els múltiples rostres en què es desplega el xoc amb un món que s’ha quedat sol. Anomenen l’emergència d’un problema que travessa l’experiència que qualsevol pot fer avui de la realitat: l’experiència que tot és possible però no hi podem fer res. L’experiència que tot es pot dir però no tenim res rellevant a afegir. L’experiència que a l’horitzó només hi ha més del mateix, una reiterada confirmació del que hi ha. Com és possible que en tota opció, alternativa o elecció es reprodueixi l’obvietat d’un mateix món?

En un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d’esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d’altres realitats. És el que es proposa aquest llibre.

Amb eines filosòfiques, que no defugen la dificultat d’alguns dels conceptes centrals del pensament occidental (necessitat, contingència, realitat, possibilitat), l’obra analitza com la noció de possible ha servit, des de l’origen, per organitzar la realitat canviant i fer-ne una cosa pensable, justificable i transitable.