«La poesia moderna és essencialment destrucció, una mena de mística furiosa que tendeix a buidar-nos del món sensible, del món de les aparences», segons Palau i Fabre. Efectivament, a Aiguatge hi ha la necessitat imperiosa d'estimbar la realitat més propera, d'escantellar les hores que ens malmeten en una dansa sufí circular que ens reté dintre de nosaltres mateixos, sense escapatòria. Apareix, a més, la urgència d'una saba guaridora revinguda del crit poètic. És per això que el món que es descriu a Aiguatge sovint fa soroll de cambra buida i la veu poètica acaba llançant metralla als que deshonestament perforen i malmeten la claror. Un recorregut vital on la veu poètica fuig del fred i la foscor i s'amara de l'aigua benigna per emprendre descalça la via inconeguda en una mena d'exercici vivificador.