La vida de Valentina Cruz ha estat marcada sempre per un sentiment de no pertinença al seu entorn. No encaixava en la seva família barcelonina dominada per la figura d'un pare dèspota que va fer del tot impossible establir el més mínim vincle afectiu. No encaixa en el barri madrileny on viu ara, superficial i buit, amb una vida social que no li aporta res. No encaixa en la cultura oficial, massa preocupada per la literatura fàcil i que menysté el valor subversiu de la bona literatura. Amb prou feines encaixa en la seva família, el seu marit i les seves filles, però és un encaix aconseguit a cops d'equilibri, estratègia, submissió i renúncies. Valentina Cruz busca en la literatura l'autenticitat que la vida li nega, s'encara a l'escriptura com a un mirall trencat que li retorna les seves ferides, s'entrega a la lectura exigent, a la que requereix esforç, a la que tot ho qüestiona. És aquí on busca el seu espai, un lloc incòmode però l'únic on sobreviure. Su forma de contarme el cuento de que todo irá bien y mi forma de darme cuenta, no, nada nunca puede ir bien mientras haya alguien como él por encima y alguien como yo por debajo, sin posibilidad de equipararnos, siempre que mis ojos reciban esa violenia de los tamaños incluso entre personas con un mismo apellido...