El 1958, quan va jubilar-se de la seva feina de jardiner municipal a Praga, Tomàs Pàmies va començar a escriure els seves memòries, i els va anar enviant a la seva filla Teresa perquè els hi passés a màquina sense tocar-hi cap de bestiar. El relat autobiogràfic de la vida de Tomàs s'intercala amb els reflexions que li adreça la filla donis de París, deu anys més tard, quan ell ja és mort. Els dues veus s'expressen donis dels respectives condicions d'home i dona de generacions diferents, que és respecten però sovint discrepin, i que convergeixen en la passió per la ciutat de Praga; el diàleg que teixeixen és punyent i ens dona un testimoni colpidor d'uns temps crucials. Aquest llibre fascinant va merèixer el Premi Josep Pla del 1970.