Si hi ha alguna cosa pitjor que un malson és que aquest malson es repeteixi. I entre els nostres pitjors somnis, els de tots, pocs produeixen més angoixa que un nen desaparegui sense deixar rastre. Això és precisament el que ocorre al principi d'aquesta novel·la: en un centre comercial, enmig de la bullícia d'una tarda de compres, un depredador aguaita, triant la presa que és a punt d'arrabassar. Aquestes poques línies, aquests minuts d'espera, seran els últims instants de pau per als protagonistes d'una història a la qual els qualificatius comuns, «trepidant», «impossible de deixar anar», «sorprenent», li queden curts, molt curts. Perquè el que fa Carme Chaparro en No sóc un monstre, la seva primera novel·la, és portar al límit als seus personatges i als seus lectors. I ni ells ni nosaltres sortirem indemnes d'aquesta prova. Comprovin-ho.