«La democràcia i la Constitució, que van néixer gairebé alhora que nosaltres, ens deien que tothom tenia dret a ser el que se li antojara. Tota la societat estava d'acord, conjurada per preservar els nostres desitjos i les nostres il·lusions. Anàvem a ser el que volguéssim. Per això ens preguntaven constantment què volíem ser de majors». En aquesta novel·la coral i narrada en primera persona del plural, els personatges comparteixen una mica més que la veu que parla en nom de tots ells: viuen en un mateix lloc simbòlic, el d'una generació, no ja perduda, sinó extraviada a causa de l'espera d'un senyal que els indiqui el moment decisiu en què realitzar l'obra, o prendre la decisió, que doni sentit a les seves vides. La maduresa ha portat a aquests émulos accidentals dels personatges de Beckett la consciència que ningú va a donar-los aquest senyal, ningú espera gens d'ells: si alguna oportunitat tenen de donar un propòsit a les seves vides potser sigui viure-les per a si mateixos o, la qual cosa és el mateix, simplement actuar sense públic.