Realitat, ficció, humor i crítica social en el nou llibre de relats de Jordi Soler, un dels millors narradors de la literatura en espanyol «Així eren les coses en la selva. Aquí tot es guanyava o es perdia per la força.» En la plantació de cafè La Portuguesa, situada en la selva de Veracruz, a Mèxic, una família espanyola intenta tirar endavant en un ambient hostil, contínuament assetjada per bandits, guerrillers, polítics corruptes o pels mateixos otomíes, els habitants originals de la regió, que senten als habitants de la finca com a invasors de les seves terres. Aquest relat en dotze quadres ens mostra la vida desbocada, sensual i màgica de la selva, amb pluges torrencials i una calor impossible, sempre a la vora de l'assalt, del motí, de la revolució i del desastre, on un dia el narrador s'eleva en un globus aerostático fabricat pel caporal, assistim en despertar de la sexualitat d'un nen o a l'aparició d'un elefant abandonat per un circ que acaba sent part de la família. Un territori amb regles pròpies, agresta i primitiu. Un món regit per les forces elementals de la naturalesa que ha arribat fins avui intacte, com una força sorda que absorbeix tota la llum. Ressenyes sobre l'autor i la seva obra: «Jordi Soler és, abans de res, un poeta.» Xavier Houssin, Le Monde «Una imaginació màgica i arrolladora.» Jorge Semprún «Un narrador fora de sèrie.» Delphine Peres, Lire «Un autor impossible d'oblidar.» Jesús Martínez Gómez, Mercuri «Digues-los que són cadàvers és boníssima, massa bona perquè ho aplaudeixin a Espanya.» Enrique Vila-Matas «De tant en tant trobem un llibre que ens atrapa i ens transporta, que ens fa sentir i pensar, que ens sacseja i ens entusiasma com una descàrrega elèctrica. A mi em va passar aquesta setmana, i el llibre es diu Els vermells d'ultramar.» Ignacio Martínez De Pisón «Una crònica agitada, tan divertida com a tràgica, que té molt de quixotesca.» J. A. Masoliver Ródenas, Cultura/s, La Vanguardia (sobre Aquest príncep que vaig ser) «Humor anglo amb negritud espanyola [...]. Unes escenes podria rodarlasHuston o Llegeixin, però amb altres Berlanga es posaria les botes.» Nadal Suau, El Cultural (sobre Aquest príncep que vaig ser)