Què pensem quan sentim el nom de Francisco Camps? Sens dubte, en un corrupte, en un condemnat. Però, quin pas amb aquest home, aquest polític, per convertir-ho en un cadàver? Un bon oncle narra el cas de Francisco Camps, l'ex president de la Generalitat valenciana, que va haver de deixar la seva carrera política acusat d'un delicte que no va cometre. El llibre detalla el encarnizamiento mediàtic que va sofrir Camps, mitjançant la reproducció de les 169 portades que el principal diari espanyol va dedicar al cas. Al dors de cadascuna d'elles l'autor va narrant, en implacable contrapunt, quin era la veritat dels fets que un tortuoso procés judicial va acabar demostrant. La història de Camps, esbrossada aquí fins a l'últim i més singular detall, és l'argument, la concreció humana, d'un tema sinistre: la facilitat amb que el sistema mediàtic pot destruir un home a despit de la veritat, és a dir, de l'objectiu fundacional del periodisme. La més bruta i inquietant conjunció de populisme i posverdad de la qual s'hagi tingut notícia en aquests anys. La narració, no obstant això, no es conforma amb tot això. És fàcil llegir Un bon oncle com una crònica sobre els excessos de l'ajust moral que es va iniciar a Espanya amb la crisi i un advertiment sobre l'erosió de la democràcia que suposa la confluència d'interessos entre el nou populisme i la informació escombraries.