En Carpentier la música no és mera afició, entreteniment plaent o erudició, sinó que li val com a element estructurante de les seves narracions. La seva prosa es produeix, sovint, amb cadències i ritmes de raigambre musical, i la incitació musical és explícita en alguns títols dels seus llibres: Concert barroc, La aprendiza de bruixa, Ofici de tenebres, La consagració de la primavera, L'arpa i l'ombra. No falten els personatges que són músics, com el protagonista dels passos perduts.
Al món carpenteriano l'art sonor apareix en qualitat de tema o personificat; o està sense deixar-se veure ni sentir, com un model constructiu; o va punteando els moments rellevants de les diferents històries. Carpentier va viure la història de la música al segle XX amb atenció punxant, i en alguns dels seus episodis, com l'avantguarda francesa i la polèmica musical cubana, va tenir certa participació. Transcendint-se a si mateixa, la música carpenteriana és el signe de l'inefable, una escuchable utopia poètica vinculada amb experiències del sagrat.