«Tot el que estimem es converteix en una ficció. De les meves, la primera va ser Japó.» Amb aquesta estimulant frase Amélie Nothomb obre La nostàlgia feliç. Anuncia un nou lliurament de les seves ficcions autobiogràfiques. En la novel·la la belga reprèn el fil de Ni d'Eva ni d'Adán, la narració d'un idil·li de joventut de la seva sosias literària amb Rinri. Setze anys més tard, Nothomb accepta la invitació d'una televisió francesa de tornar al seu país natal. Allí no només es retrobarà amb Rinri, sinó també amb la seva mainadera, Nishio-sant. El Japó de Nothomb són els seus orígens i un Shangri-La literari. Un país al que pertany però que li és estranger: o sigui, un oxímoron, com també sembla ser-ho el títol de la novel·la. El lloc en el qual va néixer, i en el qual es va criar durant els seus primers cinc anys, però en el qual, com a filla de l'ambaixador belga, creixeria immersa i traspassada per una peculiar mixtura cultural. I això dota al seu vital i malenconiosa prosa d'una descacharrante lucidesa. «El que has viscut», escriu Nothomb en la deliciosa arrencada de la seva nova novel·la, «et deixa una melodia a l'interior del pit: aquesta és la melodia que, a través del relat, ens esforcem a escoltar.» Gaudim amb aquesta nova partitura, doncs sens dubte sona molt bé.