La Barcarola, publicat en 1967, representa possiblement el punt més alt de tensió poètica i plenitud expressiva aconseguit per Neruda en l'última etapa de la seva obra. Vast poema d'amor, el llibre alterna el himnario a la companya del poeta amb la intercalació d'episodis relatius a l'entorn històric, a l'experiència personal, a paratges i figures emblemàtiques o a personatges d'ahir que contenen en certa manera la clau del present llatinoamericà i xifren els corrents anímics potencials de l'home. Així, en conjuminar el vessant líric i l'èpica, en la sostinguda esplendor d'una paraula alhora solemne, cerimonial i quotidiana, la imatgeria de la qual configura un constant centelleig d'invenció, La Barcarola constitueix la síntesi de les dues manifestacions centrals de la gran poesia nerudiana. «El poeta més important del segle xx en qualsevol idioma.» Gabriel García Márquez