Després de la caiguda formal de la Unió Soviètica en 1992, molts sectors del món lliure van descansar en aquest triomfalisme que brindava la sensació de que la utopia col·lectivista havia perdut per sempre. Però pocs anys després, abraçant noves banderes i reinventant el seu discurs, l'avui anomenat neocomunismo (o progressisme cultural) no només va passar a dominar l'agenda política sinó en gran mesurada la mentalitat occidental. Els vells principis socialistes de lluita de classes, materialisme dialèctic, revolució proletària o violència guerrillera, ara van ser reemplaçats per una rara ingesta intel·lectual promotora del "indigenisme ecològic", el "dret-humanisme" selectiu, el "garantismo jurídic" i per sobre totes les coses, per allò que es denomina com a "ideologia de gènere", sort de pornomarxismo de tint pansexual, impulsor del feminisme radical, el homosexualismo ideològic, la pedofilia com a "alternativa", l'avortament com a "lliure disposició del cos" i tot tipus d'hàbits acte destructius com a forma de rebel·lió davant "la tradició hetero-capitalista" d'Occident.