La poesia de Gerardo Diego s'ha caracteritzat per la seva fecunda varietat. En nombroses ocasions el poeta va manifestar el seu alt concepte de la poesia per la seva puresa i la seva llibertat. Puresa en el seu sentit més ampli i nítid i llibertat en tots els ordres de l'expressió artística. D'aquí el seu tan portada i portada versatilitat, que li va permetre ser respectuós conreador de la tradició i avançat experimentador i aventurer del futur, corrents que va mantenir al llarg dels seus gairebé setanta anys de poeta. Però per sobre d'aparents contradiccions i de les diferències formals entre la seva poesia «de creació» i la seva poesia «d'expressió», està un mateix sentit del fet poètic, en el qual l'impuls avantguardista tot ho impregna amb l'avançat d'un llenguatge els recursos originals del qual igualment advertim en un poema taurí, en el sonet a una catedral gòtica, en l'estructura d'un llibre religiós i en la interpretació d'una simfonia o de l'inefable art de tal o com músic. Un constant anhel de renovació i recerca caracteritza aquesta poesia en la seva fecunditat i dilatada permanència temporal. Així fins a la senectud, en la qual amb noblesa i serenitat exemplars sentim l'emoció del poeta, mantinguda amb vital laboriosidad fins a l'últim moment, davant els més alts valors: la creació, la fe, l'amor, l'amistat, la memòria del temps passat i la crescuda enteresa davant la vellesa i la propera mort. Tal va ser el seu excel·lent llegat a la poesia espanyola.