Igual que la de Gógol, l'escriptura de Liudmila Petrushévskaia és pura proliferació. En paraules dels seus crítics, i tal com ella mateixa recordava en una entrevista recent: «En l'època soviètica m'atacaven perquè no explicava qui era el culpable ni resolia els conflictes; tampoc hi havia cap element didàctic». L'autora deixa parlar en aquesta novel·la a una poderosa veu femenina, una veu que segons diu li recorda a la de la seva mare, i la deixa parlar fins que ho ha dit tot. Sigui el que sigui això.