Les investigacions entorn de la psicologia del desenvolupament han experimentat, en les últimes dècades, canvis revolucionaris. Han aconseguit alliberar-se dels principals obstacles que travaven el seu avanç: els qüestionaments abstractes de otrora que oposaven «naturalesa» i «cultura», i han entrat per fi a indagar com la cultura dóna forma a la ment. Significa això per ventura que per fi la investigació és cada vegada més concreta i precisa? Significa molt més que això: la investigació és cada vegada... més investigació!
Així, per exemple, avui dia ja es planteja com la cultura en general dóna forma als processos d'atenció, o com es construeixen els nostres hàbits de categorització del «semblant» i el «diferent». El que al seu torn ens incita a explorar el paper exercit per aquests processos en la formació de la cultura, però també com donen forma a la ment i als cors d'aquells que en el seu si habiten. Ja no és possible traçar una frontera clara i precisa entre cultura i ment, com tampoc és possible ja distingir entre dimensions col·lectives i individuals. Cada capítol d'aquesta obra ens proposa innombrables exemples de totes aquestes interdependències, la qual cosa ens porta a pensar que fins fa poc ens havíem fet una idea d'allò més simplista de totes aquestes distincions.
Per ventura es pot seguir mantenint una rígida separació entre antropologia i psicologia de desenvolupament? En el que a mi respecta, estimo que aquesta obra il·lustra bé fins a quin punt resulta perillós (i estúpid) intentar fer-ho. Estem vivint una era revolucionària en les ciències humanes. I aquest llibre es troba en el cor mateix d'aquesta revolució!
Jerome Bruner