Des que, en 1537, el rei Enrique VIII d'Anglaterra decideix trencar amb Roma i el catolicisme fins a la consumació del desastre de l'Armada Invencible en 1588, transcorre mig segle d'enemistat i hostilitat entre l'Espanya imperial dels Àustrias i la contradictòria Anglaterra emergent dels Tudor. A la puixança política i expansiva de l'Imperi espanyol s'oposa una França debatent-se en crisi civil i religiosa, els Països Baixos en plena revolta i una Anglaterra que, presumint de neutralitat, sota el govern decididament protestant de la reina Isabel I (filla bastarda d'Enrique VIII) prendria clar partit, optant per una oposició permanent al catolicisme, representat pel Papa i el seu més fidel paladín, el rei Felipe II d'Espanya, destinat a ser governant del més gran imperi del món, on "no es posava el sol". Les cartes quedaven així tirades; Isabel no va dubtar a deixar-se portar pels seus decidits i inescrupulosos homes de mar, que li van prometre grans riqueses assaltant els enclavaments espanyols de l'altre costat de l'Atlántico. Tampoc va tenir empatx a retenir i apoderar-se de les soldades de Flandes a refugi en un port anglès, obstaculitzar la pujada al tron de Felipe a Portugal aliant-se amb Catalina, regenti de França, en 1578, ni a deslligar una «guerra de baixa intensitat» als Països Baixos contra l'imperi espanyol, recolzant als protestants. Les màximes provocacions van arribar amb el saqueig de les costes portugueses per Drake i Frobisher en 1585, l'enviament de l'exèrcit expedicionario de Leicester del costat protestant als Països Baixos el mateix any i, finalment, l'execució de la reina catòlica d'Escòcia, María Estuardo, en 1587 (exigint el propi Papa resposta immediata de Felipe) i l'atac de Drake al port de Cadis. El rei d'Espanya va comprendre que havia de parar els peus definitivament a la reina anglesa posant-la davant la invasió del seu propi regne i la seva destitució del tron, la qual cosa es duria a terme enviant una gran flota des de Lisboa, i un exèrcit des dels ports de Flandes: l'episodi de l'Armada Invencible havia començat. L'Armada va salpar de Lisboa, va recalar a la Corunya a causa d'un temporal i, refeta, en una setmana va aconseguir la costa meridional anglesa que recorria lliurant diversos combats (Plymouth, Portland Bill, illa de Wight) fins a passar l'estret de Dover i fondejar a Calais, on va lliurar la batalla de Gravelinas; la impossible coordinació amb l'exèrcit de Farnesio i l'assetjament britànic l'obligava després, condicionada pels temporals, a emprendre la circumnavegació de les illes britàniques, aventura en la qual es van perdre moltes naus. Només la meitat van tornar a Espanya, donant lloc al fet que Anglaterra recuperés la iniciativa amb l'episodi de la Contraarmada.