Philip Ashley, el narrador d'aquesta novel·la, és un jove orfe que ha estat criat pel seu primer Ambrose, un terratinent de Cornualla vint anys major que ell, en una gran casa aïllada, de rutines amables i incontestades, sense conflictes i sense dones. Quan el primer ha de viatjar a Itàlia per raons de salut, coneix a una dona, Rachel, una parent llunyana educada a Florència, vídua d'un comte que va morir en un duel i la va deixar coberta de deutes. Es casa amb ella i poc després mor sobtadament. «Vaig jurar que tot el que Ambrose hagués pagat en dolor i sofriment l'hi retornaria a la dona que els havia causat», es diu Philip en conèixer la notícia. Però amb prou feines han passat unes setmanes i Rachel es presenta a Cornualla... i aquesta animositat irracional que el jove sentia per ella es va convertint a poc a poc en una fascinació incontrolable que no disminueix a mesura que les circumstàncies de la mort del seu cosí es revelen cada vegada més sospitoses. La meva cosina Rachel (1951) és una gran novel·la psicològica, omple de suspens, en la qual Daphne du Maurier va explorar, com en Rebeca, la influència fantasmal en una casa d'una figura absent. És també un subtil estudi del que un home creu que és una dona i de l'accidentat viatge que donen els prejudicis quan s'enfronten a una realitat inesperada.