Tant al seu país d'origen, com fora d'ell, a Johnny Cash se li ha professat des de sempre una gran devoció: és respectat per blancs i negres, també pels nadius nord-americans (als quals va dedicar un fabulós àlbum: Bitter Tears en 1964; per les seves venes corria sang cherokee, o almenys això és el que a ell sempre li va agradar afirmar); la seva actitud sempre ha estat la d'un home compromès, malgrat qui pesi; homes i dones, vells i joves (això últim gràcies, sobretot, a la labor de Rick Rubin en els anys noranta del segle passat), demòcrates i republicans (tots van voler posar al seu costat: Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush versió 1.0, Clinton, Bush versió 2.0); nord-americans i no tant (meravellós, en aquest sentit, el treball realitzat per la discogràfica alemanya Bear Family), admiradors del country però també d'altres estils musicals (no solament és membre del Country Hall of Fame, el primer artista viu que va ingressar en aquesta prestigiosa institució, sinó també del Rock&Roll Hall of Fame, únic artista fins avui a rebre tots dos honors); creients i no creients.